Zahorí: cercant l’ocult | in memoriam Jordi Ortiz

Aquest 25 de juny en Jordi Ortiz ens ha deixat. Ha estat dur veure anar-se’n a un gran amic músic amb el que vam establir tants llaços afectius i musicals. El motiu d’aquesta entrada, ja que no és una sessió com les altres del blog, té l’origen en mostrar l’experiment que vam iniciar conjuntament en Jordi i jo i que és l’embrió d’aquest blog.
zouland de FeelBand

Els components de de “Zoulan de FeelBand”, d’esquerra a dreta començant per la fila de dalt: Lluís Vallès, Jordi Ortiz a la bateria, Sebas compositor i teclista, no recordo qui al baix, Lucca a la guitarra, Mery a la veu i Anuska al saxo alt.

Breu biografia

Habitualment començo amb una breu biografia musical del convidat, que en aquest cas és un extracte de la nota publicada arrel del seu decès a l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de BCN.

«(…) La seva trajectòria va començar a Barcelona i l’any 1976 va decidir marxar a Holanda a la recerca de noves experiències musicals i vitals. Amsterdam va acollir l’intèrpret i la seva música durant més d’una dècada: va decidir tornar a la capital catalana el 1988.

Des d’aleshores, Jordi Ortiz va compartir escenari i projectes amb intèrprets nacionals i internacionals com Steve de Swardt, Manel Vega, Ron Wood, Gerard Quintana, Nina Hagen, Elton Dean, Eric Burdon o Ismael Dueñas. El blues, el funk, el rock i l’afro van ser els gèneres en què va sentir-se més còmode, i amb els quals va estar sempre vinculat» (butlletí mensual de l’AMJM nº 133).

Trajectòria en comú

Vam començar les nostres coincidències musicals en un grup que es deia ZouLand de FeelBand, una banda als inicis de la informàtica musical, on el compositor, bon músic i amb tota la bona voluntat del món escrivia música que només les màquines, perfectes subdivisores del temps, podien interpretar. Com passa amb molts d’aquests projectes acaben amb moltes hores d’assaig, una gravació i cap bolo. Tot un despropòsit. Però si més no, serveix per conèixer altres músics.

jazzta

Amb els jazZTà al 2008: Jordi Ortiz, Rafel Rossell, Gina Martínez. jo, David Micó i Jordi Estruga

Posteriorment ens vàrem trobar als voltants de l’any 2004 a jazZTà, on s’incorporà de forma estable. Jo ja hi era des de l’any 2000. El funk i l’acidjazz, el sentit de l’humor i les ganes d’experimentar era el que compartíem durant les hores de bolos, esperes i carretera. Més de 10 anys va durar la seva estada a la banda fins que al 2014 es va dissoldre definitivament. Durant tots aquests anys també vàrem coincidir en nombroses jam sessions, bandes de blues, de bolos d’hotel, esdeveniments diversos, grups de clònics, i un llarg etcètera de situacions musicals.

Zahorí

No va ser fins el 2010 quan arrel d’un problema de salut d’en Jordi varem començar a fer unes sessions d’improvisació, sense més pretensió que tocar i prou. Jo amb un equip de gravació i uns micròfons que quasi bé no sabia manegar, vàrem començar a gravar una vegada a la setmana des de juny de 2010 fins ben bé febrer de 2011. Després, les sessions es varen començar a espaiar, degut a la feina de cadascú.

Fou tota una sorpresa el resultat, per als dos, la connexió i la capacitat d’entendre’ns. Era prémer “REC” i prou, començar a tocar, el que sortís, sense pactes previs. D’aquest experiment varen sortir parides increïbles, moments que no ens esperàvem. I sobretot vàrem aprendre a deslliurar-nos dels clixés, o si més no, a tocar el que et passa pel cap al moment (qui se’n lliura dels clixés?)

D’aquests moments hi ha desenes de sessions, moltes no publicables, d’altres sorprenents i d’altres en les que no et reconeixes a tu mateix, com qui escolta per primera vegada la seva veu gravada (tothom diu: «Aquest sóc jo?»).  En definitiva, la intenció era, simplement, experimentar per a nosaltres. Només varem tenir l’oportunitat de fer dues actuacions en directe, una en el bar “La Llàntia” a Badalona i l’altre en la presentació del llibre “Les Danses de Martí Noy”  del poeta Badaloní Martí Noy a l’any 2011. Sortosament, algú va enregistrar l’acte amb la càmera d’un mòbil i el va penjar a YouTube. Us la deixo aquí sota.

I com que a aquest projecte se li havia de posar un nom, aquest fou ZAHORÍ: «Persona que té el do de descobrir el que està ocult, especialment corrents d’aigua sota terra i dipòsits de minerals». Era el que fèiem: cercar espais ocults per descubrir a través de la improvisació, del moment.

Zahorí · Improvising

Portada de ZAHORÍ. ©Fotografia Katherin Wermke.

Gràcies a aquestes sessions d’improvisació amb en Jordi vaig decidir-me a engegar aquest blog, partint de l’experiència d’enregistrar aquests instants irrepetibles i únics.

Algun temps més tard, en Jordi va començar també a realitzar performances musicals amb Ismael Dueñas, pianista. En Jordi, pocs mesos abans de la seva mort, ens va convocar a l’Ismael i a mi a diverses sessions d’improvisació amb ell, espais que varen generar moments d’inspiració intensos i que agraeixo el regal que va ser l’esforç de reunir-nos, malgrat que la malaltia ja començava a fer estralls al seu cos. D’aquestes sessions hi ha publicat un post en aquest blog: DOV (Dueñas- Ortiz – Vallès).

I res més, la meva intenció era només explicar aquest capítol que varem compartir en la dilatada carrera musical d’en Jordi Ortiz. I també deixar-vos una mica de música perquè pugueu escoltar una tria dels tracks més interessants d’aquest experiment que va ser ZAHORÍ. Espero que gaudiu d’aquests intensos moments.

I en memòria d’en Jordi, gràcies pels moments viscuts i per la música que hem pogut fer junts.

 

 


Zahorí: recull de sessions

Share This